Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Crítica de Sagrada Família

30·04·2010

M'agrada perquè no té pretensions però sí rigor. No pretén de canviar la història de la televisió però ofereix un producte molt digne, que pots mirar sense que et caigui la cara de vergonya, com -sense deixar TV3- succeeix amb Ventdelplà, i amb tantes altres sèries en la resta de les cadenes.

M'agrada perquè Biel Duran està esplèndid. També està esplèndid l'actor que fa de nuvi seu (Carles Martínez), i Jordi Bosch, i Anna Maria Barbany i Josep Torrents, mare del protagonista i pare de la protagonista. La protagonista, en realitat (Lluïsa Castell), broda el seu paper, i no puc evitar pensar en aquella La ronda, de Schnitzler, en la que el seu cul era l'admirable protagonista del cartell.
M'agrada perquè res és obvi ni suposat, perquè hi ha matisos, perquè les actituds dels més conservadors (Bosch, Torrents i Barbany en graus diversos) estan tractades amb una sorna i una comprensió simètriques a la intransigència que el fet que el nen (Biel Duran) es casi amb un home trobaria en certes casetes de la Fira d'Abril de Sevilla, posem. Dos dels tòtems del catecisme de la correcció ( gayeria i lesbianisme ) passen pel porgador de l'humor sense que ningú no s'ofengui, aquest tal i com ens va ensenyar Enredo en aquells terribles anys de la transició, on aquí molts fonamentalistes consideraven intolerable la més mínima broma sobre un
personatge homosexual.

M'agrada perquè La sagrada família té tots els papers [a | en] regla, a diferència de l'altra, la que hi va amb majúscules inicials, que continua construint sense llicència d'obres. M'agrada perquè fins el nen (Pol Hermoso) ho fa bé, a les antípodes d'aquells xiquets esborronadors i de llengua inversemblant que apareixien a Majòria absoluta. M'agrada perquè Bozzo, estant el Bozzo de sempre (com ha de ser), ironitza sobre el seu personatge, aquest Ramoneda gris del que es pot imaginar un passat més aviat tèrbol. (Per què es diu Ramoneda, a propòsit?) M'agrada la melena afro d'Agnès Busquets, espectacular en aquesta època on es suposa que les melenes afro estan desfasades, i m'agrada perquè això ajuda a definir el seu paper de mig ximple. M'agrada que, assegut enfront del televisor, Jordi Bosch no miri més que documentals. Documentals de balenes, de pingüins, de la bèstia que sigui.En el capítol de dilluns, abans o després d'una referència a Leda i al déu Zeus que es va convertir en cigne per violar-la, el documental que Bosch mirava era de cignes, i la veu en off parlava de les tendències promíscues d'aquests ocells llargs de coll. Bosch ho contemplava amb cara embadalida, mentre la seva infidel esposa, Lluïsa Castell, l'ho escoltava des de la porta de la sala, a punt de dutxar-se. I això també m'agrada, perquè a La sagrada família Lluïsa Castell es dutxa cada dos per tres. Des de les novel·les de Maria Mercè Roca cap protagonista s'havia dutxat tant.

Consell de Cent, 240 Principal, 2a 08011 Barcelona
Tel.
+34 93 451 72 06
Fax.
+34 93 323 55 31
info@dagolldagom.com