La polvorera:
estoig de carei, la tapadora del qual, en obrir-se, deixa
veure en el seu anvers un mirallet diminut. Hi ha dones
que, en moments determinats en un parèntesi de
soledat enmig del batibull del carrer, de la feina o
de la festa, obren la capseta, s´observen atentament
al mirall i amb l´ajuda de la borla de peluix perfumat
reparen els estralls que la vida ha fet en els seus rostres.
Una repassada de pólvores,un retoc de pintallavis
i el contacte suau i càlid de carei basten per
reprendre l´alè i tornar a capbussar-se
en el remolí del present.
Heus ací, doncs,un punt de partida d´aquest espectacle:
una enorme polvorera de carei i mirall, descomposada en angles rectes
i en perspectives fugades, on les dames, les dones, la dona, s´emmirallen,
s´examinen, proven, una vegada i una altra, de retocar el seu aspecte,
de dissimular el pas del temps, de trobar la química de la bellesa
i, per tant, de la felicitat. D´aquí la seva preocupació pel
maquillatge, per l´elegància de les robes i les pells, per
la lluïssor dels diamants, que concentren en uns quants milÍmetres
cěbics tota la perfecció de l´Univers.
Tot sembla indicar que la joventut és una etapa destinada al fracàs
de la vellesa, que l´amor acaba: sent soledat conpartida, que les
esperances condueixen a la desesperació i la vida al no-res...
i malgrat tot, elles ho intenten, una i altra vegada ho intenten, reinventen
l´amor, esperen el timbre del telèfon i la visita d´algú que
les estimarà, (aquesta vegada és de veres). Esperen sempre.
Orgulloses i humiliades. Sempre crispades, enfurismades, lúcides,
enfonsades, patètiques, sublims o lamentables, esperen, desesperen
i ens arrenquen les rialles de la boca com si ens arrenquessin els queixals
corcats; rialles dolorides, alliberadores, i amb l´arrel sagnant.
Elles esperen, i mentre esperen, canten. Canten perque la música és
la mesura més exacte del seu sentiment; passen l´arquet
per les cordes tensades del sistema nerviós i canten seguint les
pulsacions de la seva sang i el ritme de les seves emocions. Canten,
doncs, i amb el cor. I de vegades, ballen; el seu ball és intern,
personal i ferotge. Els seus movÝments quotidians exploten en repeticions,
en empentes, en agressions. Ballen els seus tics, salten i s´agiten
i la seva dansa no és cap recerca d'harmonia formal, ni de bellesa
tècnica. La seva dansa crida i parla.
Perquè aquest és un espectacle de dones; no és un
espectacle sobre dones, ni contra elles ni al seu favor. Simplement és
una mirada amarga i divertida des de la part fernenina del món,
allí on el sexe i els sentiments s´ajunten, es barregen
i es confonen; des de la dona quehi ha en tots nosaltres. Absolutament
en tots.
I això és
el que hi ha.
.....
.....
.....
Això és
el que hi ha (Just one of those
things)
Lletra i Música: Cole Porter
Traducció i adaptació: Joan Lluís Bozzo
2' 52" (520k)
Editada per Discmedi, SA Dip. Legal B-5-95
Disponible
en CD
|
