Presentació

ALOMA I LA MÚSICA INTERNA

Aloma és una adolescent i per tant es creu única.

Pensa que el MÓN no la comprèn i, fora del seu germà Daniel -que es va suicidar quan ella era petita-, desaprova la conducta dels adults amb la seva doble moral, la seva hipocresia i, en definitiva, la seva mediocritat. Igualment, no perdona les contradiccions dels grans i, sobretot, no se les perdona a ella mateixa.

És, com gairebé totes les noies de la seva edat, sensible i dura a la vegada, orgullosa, tossuda, una mica rabiosa... però també sensible, fanta- siosa, enormement generosa; es refugia en el seu quadern, en els seus escrits i POESIES, en les seva música interna i va vivint com pot, amb l’esperança borrosa que un dia tot canviarà. És una noia sola que acaba d’entrar en l’emoció eròtica de l’adolescència i que no sap, ni té, on projectar- la, on tastar-la, com gestionar-la.

L’arribada del Robert, el seu cunyat d’Amèrica -vint anys més gran que ella- deslliga fatalment tots els seus nusos emocionals i fa que s’enamori de l’amor i descobreixi el vertigen del sexe amb l’ímpetu de la seva edat i la força acu- mulada per tants anys de soledat. MERCÈ RODOREDA converteix així aquest magistral personatge en la seva versió d’un tema universal: l’enamorament ferotge d’una noia jove d’un home madur el qual l’estima “de passada”, sense posar-hi gaire atenció, afalagat per haver conquistat una joveneta. A mi em recorda força –només en aquest aspecte- La gavina de Txèkhov: la noieta plena de fantasies que és seduïda i deixada per un home gran i desencantat i que, en el seu meravellós monòleg final, es compara a ella mateixa amb una gavina que ha estat abatuda pel tret d’un caçador avorrit que no volia tornar a casa sense haver disparat almenys un cop.

ALOMA és, en cert sentit, una altra gavina. Però ella no es resigna al seu destí i decideix seguir endavant amb valentia, pel camí més difícil.

La noia que al final de l’espectacle es perd pels carrers de la gran ciutat en- mig de les convulsions de la seva època –preguerra civil–, és tota una dona; ja no és aquella noieta adolescent del principi. ALOMA ha après una lliçó amarga i eterna.

Terriblement sola i magníficament lliure. Escoltant sempre la seva música interna.

Joan Lluís Bozzo
Setembre 2008

Fitxa artística

Basada en la novel·la de Mercè Rodoreda DAGOLL DAGOM.

Adaptació teatral Lluís Arcarazo
Música i lletres Alfonso de Vilallonga
Direcció Joan Lluís Bozzo
Direcció musical Alfonso de Vilallonga i Roman Gotwall
Escenografia i vestuari Montse Amenós
Coreografia Natàlia Viñas
Disseny audiovisual Franc Aleu - URANO
Disseny d’il·luminació Ignasi Morros
Disseny i operadorde so Òscar Maza
Caracterització Liliana Pereña i Mònica Núñez
Càsting i ajudant de direcció Miquel Periel
Coach i ajudanta de direcció Anna Ullibarri
Producció executiva Anna Rosa Cisquella
Fotografia David Ruano

EQUIP DE PRODUCCIÓ DE DAGOLL DAGOM

Producció Sara Tibau
Ajudant de producció José Luis Segador
Administració Natàlia Obiols
Comunicació i publicitat Gemma Buscallà
Cançons: “Illa dels lliris vermells"

Repartiment i músics

REPARTIMENT

Aloma Gran Carme Sansa
Aloma Julia Möller
Anna / noia 2 Anabel Totusaus
Dani Maria Codony / Henry Lardner / Pol Orrit
Joan Josep Julien
Vell Cabanes / cambrer Ferran Frauca
Robert Carlos Gramaje
Maria Anna Moliner
Coral / noia 1 Gisela
Joaquim/ Daniel/ noi Marc Pujol

MÚSICS

Direcció d’orquestra i arranjaments musicals Roman Gottwald
Violí Viola Johannes Ammon
Violoncel Esther Vila / Valeriu Motatu
Clarinets Saxo Francesc Puig / Gerard Sibila
Piano - Acordió Serra Roman Gottwald / Dani Espasa
Guitarra - Banjo Josep Traver / Pau Figueres
Contrabaix Guillermo Prats / Oriol Martí
Percussió Àngel Pereira / Ferran Armengol / Robert Armengol
Pianista d’assajos Gustavo Pique

• 

• 

• 

• 

• 

•